Surt el sol sobre el mar. Dellà la boira

que ennuega els perfils i les mirades

neix, vermellosa, l’alba. Per les canyes

s’espolsen el silenci dues fotges.

Un dia més, el Delta bat les ales.

Ha nascut viu, el sol, i ja camina

per sobre el tel negrós de les onades.

Jo, d’aquí estant, em miro les espumes

i els blaus guspirejants i rondinaires

mentre venen a ajaure’s en la platja.

Un avió, dins el mirall de l’aigua,

llisca ràpidament; com una harpia

amb les mans de metall i els peus de plàstic

suspesa al blau, lluent de fred i vidre,

gargoteja camins en la distància

El tornaveu del batre de mil ales

brotona i s’allargassa i esmicola

la quietud pesant de la llacuna.

Plouen ombres de neu damunt de l’aigua. Els

martinets s’enlairen. No hi ha lluna.

Més enllà del sorral, entre les dunes,

lliris de mar, llentiscles, salicòrnies

i recs, basses, camins i fang i, encara,

el silenci estroncat de nit i dia

per una altra natura, per la falsa.

Em miro els blaus. El mar falcat amb sorra

és un parany llunyà mentre t’acostes

bo i travessant cent recs amb l’aigua viva.

i encara terra i verds, i encara terra.

El Delta és un esquer sembrat de vida.

L’ombra d’un monstre gris es desentela

i escriu paranys de llum en la distància.

Hi ha veles sobre el mar i quatre garses

reneguen i escridassen la parella

que juguen a trobar un bernat pescaire.

La quietud de l’aigua no disfressa

el riu de vida que batega en l’aire.

Una serp esgrafia dins la bassa

rastres de llum esmicolada i freda.

Viure és això: Esperar una esperança.

Passa un ànec collverd movent la cua

endiumenjat i llest, busca parella,

segurament, perquè ja és primavera

i l’aire és viu de cants i de rialles.

I si jo fos un cigne?, potser, pensa.

Un pontarró retalla l’aigua tèrbola

que vessa pel reguer. Ahir va ploure

i els corriols encara regalimen.

Al Delta, avui, els verds són quasi negres.

Mitja dotzena d’ànecs dissimulen.

Mai no sabré si vaig o vinc. La terra

a voltes té el mateix color que l’aigua

o potser és perquè l’aigua s’ha fet terra

i cap color no és viu per a descriure’n

els camins, si n’hi ha, ni les marrades.

El Delta és un parany fet d’aigües closes

i de canyís ressec, de verds i d’ombres

i gargoteig d’ocells i peixos i algues

i sorramolls eixuts, senill i basses.

El Delta és un camp pla voltat de grisos.

Un ocell blanc, camallarg, es desclava

i avança lentament cap al murmuri

del vent al canyissar que, verd encara,

separa terboleses i ombres blaves,

i escriu sanefes vives sobre l’aigua.

El Delta és un regal que m’acompanya

molt més enllà dels blaus i de l’espuma.

El Delta és aquell solc que escriu la vida

per entremig del vent i de les dunes,

en un espai i un temps fets de miracles.

Canyís, senill i canya xiula tracen

el límit verd de l’aigua. Primaveres

d’enyor i de silenci s’escarrassen

per encendre colors en les empremtes

del darrer ocell, aquí, lluny de la platja.

Cau lentament la tarda sobre el Delta.

La lluna treu el cap darrere un núvol.

Rauquen a la Ricarda, les granotes.

Mil avions demanen tanda, volen

buidar el pedrer, una hora i una altra hora.

Els plomalls de les canyes espicassen

el pensament d’oratge que pentina

les capçades dels pins. Un cardot repta,

ara, també, aquest glop de marinada

que s’ajaça en les ombres. I es fa vespre.

La quietud, de plom i de silenci,

s’ha fet mirall opac mentre la tarda

allargassava l’ombra de les canyes

damunt el gris llampant. Res no belluga.

El Delta se m‘adorm en la mirada.

Enllà, no gaire lluny, una altra vida

s’escarrassa a fer créixer les albades

per damunt el ciment, en un paisatge

sense sorra ni verd, ni cap oasi

on abeurar la set. I m’amenaça.

Aquí la llum, allà la mar. La llenca

de sorra i de silenci que ens separa

es fa més i més prima. Tal vegada

alguna cosa es mor sense saber-ho.

Alcem la veu de tots. Salvem el Delta.

Phragmites australis