A tu, au de vida aèria
I a Isabel-Clara Simó i Carles Bros , in memoriam

A Àlex Susanna

«E los aucells finiren llur cant e l'amic morí per l'amat, en l'alba.»
Ramon Llull, Llibre d'amic e amat

EL BULEVARD DELS OCELLS MORTS
Ara que està plovent al bulevard
dels ocells morts per un hivern terrible
un Cadillac avança incommovible:
Don Vito Corleone arriba tard
al bosc dels àngels i ulls de lleopard
l'acompanya per tot el seu periple.
Quina força d'arrel inextingible
té l'amor com a guia i estendard,
quina entranya de soca mil·lenària,
quin tacte absent de papallona aèria.
La pluja escriu els noms de tots els marbres.
Però la nit no venç la lluminària
ni és moridora i fosca la matèria
i torna a haver-hi ocells damunt els arbres.

SONATA ASTRAL
Eres la llum d'una ferida blava
que sagnava amb becs d'ales sobre el cel,
que es vessava solar damunt l'aljava
de l'arquer dels ocells color de mel
i claror d'alba absent que no s'acaba
quan gira el sol del dia amb carrusel,
que puja al firmament de cada octava
i es converteix en música d'estel.
Descobreixes les notes invisibles
del pentagrama astral d'una sonata
en blau menor, extensa i inassolible.
I ascendeixes a torres inaudibles
per ser de sola nit de pols de plata,
on la llum és encara perceptible.

VENÈCIA BLUES
Venècia restarà quan no la vegi?
Té una bellesa sols per als meus ulls?
Els versos i dibuixos de tants fulls
em passen per davant com un arpegi
que ja no puc llegir. Hi ha un sortilegi
de lliris sota els ponts i, mentre els culls,
reuneixo escrits, infolis, veus, reculls:
vull que passi la nit i que claregi.
Vull que passi la nit i que aparegui
de nou Venècia fantasmal i plena,
que la llacuna amb calma se la begui,
que s'inundi i s'enfonsi sense pena,
i reneixi, i sorgeixi i reaparegui
per a mi sola encara i més serena.

PROFECIA DE LA PLUJA
Ignoro quin secret o vell misteri
guarda la profecia de la pluja.
Sé que té a veure amb un enigma aeri,
el de l'ocell que transcendeix i puja
una escala invisible dins l'eteri,
una espera del sol. Però tu ja
no pots endevinar aquest encanteri,
ja no pots desvelar-lo. Ho vols. Tu ja
no pertanys més, i ho saps, a aquesta vida:
has mort en la insondable trajectòria
de les aus cap al cel de l'alegria.
I és així que es compleix la pressentida
certesa d'una pluja transitòria.
La de la mort que és pluja i profecia.

TRANSFIGURACIÓ MARINA D'OCELL
Quan em mori voldré que el tronc de fusta
que ara guarda dins seu la meva caixa
l'hagin poblat ocels, la llum que baixa
del regne de les aus a l'hora justa
i es fa d'aigua i de mel, espai d'augusta
redempció i trajectòria que bastaixa
la mort del cel al mar i, a l'horabaixa,
la fa banal, absent, anyil, vetusta.
Una mort blava amb tacte de cobalt,
d'ales esteses sobre el bosc eteri
d'un atles migratori i abissal.
L'últim abisme de l'ocell aeri
que desconeix l'ingràvid adulteri
de fer dels arbres monuments de sal.

MATÈRIA FOSCA
S'apagava la nit de la llum fosca,
l'estrella d'una pluja morta i blanca,
cristalls de la mel negra d'una mosca,
les plomes d'un ocell d'ales de branca.
S'encenia la llum de la nit groga,
el líquid foc de la claror de l'aigua
i la pols estel·lar, com una droga,
es vessava amb els astres d'un paraigua.
S'omplia el mar de solituds molt blaves,
de minerals la trajectòria aèria
d'aquestes aus immòbils de tempesta.
Gelava encara el sol quan te n'anaves
als límits més obscurs de la matèria,
on hi ha l'amor i hi ha tota la resta.

ESFERA DE RELLOTGE AMB OCELLS

Molles, pèndols i busques siderals

que mouen els ocells de tantes hores.

Becs a les onze i plomes que a deshores

van caient pels abismes terrenals.

Recorren, des del centre de l'esfera,

la perifèria circular del dia:

a les deu ocells grocs, blaus al migdia

i negres en la nit de l'hora que era.

Rere un fum mal·leable de tabac

ocells de glaç van ocupant la llotja

entre copes d'absenta i d'armanyac.

Algun hivern de l'ànima els allotja

mentre el món fa tic-tac, tic-tac, tic-tac,

plomes, ales i becs d'algun rellotge.

PSEUDÒNIM: HAFEZ